divendres, 16 de novembre del 2012

CARTA D'UNA MASCOTA MORTA AL SEU AMO



No ploris per mi.

M'has donat una llar on cobijarme, m'has proporcionat aliment i sobretot, m'has donat el teu amor i la teva companyia. El últim que voldria és veure't patir per mi.

Ara que no estic amb tu, no vull veure't trista. Desitjo que quan pensis en mi somriguis, perquè així sabrem que el meu record et fa feliç.

Vull que recordis els bons moments que compartíem, les nostres mostres d'afecte, els nostres jocs ... i et defraudi, o em porti malament, perdoneu.

I, si us plau, no llencis les meves joguines, ni el meu llit, ni els meus coses, perquè en aquest món hi ha molts altres col · legues que viuen en soledat, tristos i sense afecte ... molts que donarien la seva vida per compartir la teva.

No, no ho diguis, no diguis que no vols tenir una altra mascota ... això em fa pensar que el temps que vaig estar amb tu no et vaig fer feliç.

Si us plau, que la meva mort no sigui en va, que serveixi perquè un altre tingui la sort de poder viure i conèixer la meravellosa que és la teva amistat, que conegui la veritable "vida de gos", que descobreixi l'afecte.

No estiguis trist ... Jo no ho estic, perquè sé que guardes aquest raconet especial per a mi en el teu cor. 




WILLY  R.I.P  25-10-2012

dimarts, 4 de setembre del 2012

Vicent Andrés Estellés, Coral Romput

"... i enmig de tot, no sé,
una tendresa oculta, una certa tristesa,
com si ja no pogués tornar altra vegada,
com si aquesta vegada fos la darrera ja,
com si ja degués dir adéu i fos ja tard,
com si tingués vergonya, també, de dir adéu,
o de semblar retòric. I l'adéu, com un os,
un os petit, creuat brutalment a la gola.
Ja saps que ha arribat l'hora d'anar dient adéu,
d'anar ja retallant

, perfilant, concretant
l'esperança. Un afer ben trist i necessari.
Cal acomiadar-se, amb afecte, amb tristesa,
d'allò, d'aquelles coses que s'han estimat més,
il.lusions que ja no es poden realitzar,
car és tard, és ja tard, absolutament tard...

Adéu, adéu, adéu."

dimarts, 31 de juliol del 2012

Sempre, infinitament gran, MERCÈ RODOREDA!

I tantes claus per obrir i tantes portes.
Aleshores ell em va acostar la cara i em va dir baixet que m'estimava molt.
Em va preguntar tot d'una per què li tenia la mà agafada. Vaig obrir els ulls i com que no sabia que dir-li, li vaig dir rient que era per no deixar-lo fugir mai més. Que me'l volia quedar per sempre....

dimecres, 27 de juny del 2012

El Corb d' Edgar Allan Poe

Certa nit infausta, quan, amb la ment cansada,meditava sobre diversos llibrots de saviesa ancestrali assentia, adormit, de sobte es va sentir un rasguido,com si algú molt suaument cridés al meu portal."És un visitant-em vaig dir-, que està trucant al portal;només això i res més. "
Ah, recordo tan clarament aquell desolat desembre!Cada espurna resplendent deixava un rastre espectral.Jo esperava ansiós l'alba, ja que no havia trobat calmaen els meus llibres, ni consol a la pèrdua abismald'aquella a qui els àngels Leonor podran trucari aquí ningú nomenarà.
Cada cruixit de les cortines purpúries i cetrinasem embargava de nocives dubtes i el meu sobresalt era talque, per calmar la meva angoixa vaig repetir amb veu pansida:"No és sinó un visitant que ha arribat al meu portal;un tardà visitant esperant al meu portal.Només això i res més ".
Mes de sobte em vaig animar i sense vacil · lació vaig parlar:"Cavaller-vaig dir-, o senyora, em tindreu que disculpardoncs estava adormit quan vaig sentir el vostre rasguidoi tan suau havia estat el vostre cop al meu portalque vaig dubtar d'haver sentit ... ", i vaig obrir de cop el portal:només ombres, res més.
La nit vaig mirar de ple, de temor i dubtes ple,i vaig somiar somnis que ningú va gosar somiar mai;però en aquest silenci atroç, superior a tota veu,només es va sentir la paraula "Leonor", que jo em vaig atrevir a xiuxiuejar ...sí, vaig xiuxiuejar la paraula "Leonor" i un ressò la va tornar a nomenar.Només això i res més.
Encara que la meva ànima cremava per dins vaig tornar a les meves habitacionsperò aviat aquell rasguido es va escoltar més pertinaç."Aquesta vegada qui sigui que crida ha cridat a la meva finestra;veuré doncs de què es tracta, que misteri hi haurà darrere.Si el meu cor es calmarà el podré desentranyar.És el vent i res més! ".
Mes quan vaig obrir la persiana es va colar per la finestra,agitant el plomatge, un corb molt solemne i ancestral.Sense complert o mirament, sense detenir-se un moment,amb aire encarcarat i greu va ser a posar-se en el meu portal,en un pàl · lid bust de Pal · las que hi ha sobre del llindar;va ser, posóse i res més.
Aquesta negra i feréstega au va tocar, amb el seu aire greu,a somrient estranyesa meu gris solemnitat."Aquest plomall rapat-li vaig dir-, no t'impedeix seragosarat, vell corb bandejat de la negror abissal;Quin és el teu tètric nom en l'abisme infernal? "Va dir el corb: "Mai més".
Que una au zarrapastrosa tingués aquesta veu virtuosasorprendióme encara que el sentit fos tan poc cabal,doncs recordareu amb mi que pocs hauran tingutocasió de veure posat tal ocell en el seu portal.Ni au ni bèstia alguna en l'estàtua del portalque es digués "Mai més".
Mes el corb, altiu, adust, no va pronunciar des del bust,com si en això li fos l'ànima, ni una síl · laba més.No va moure una sola ploma ni dir cap paraulafins que per fi vaig mussitar: "Vaig veure altres amics volar;al matí ell també, com els meus anhels, volarà ".Va dir llavors: "Mai més".
Aquesta encertada resposta va deixar la meva ànima transposada;"Sens dubte - vaig dir-, repeteix el que ha pogut aplegardel repertori oblidat d'algun amo desgraciatque en la seva caiguda va reduir les seves cançons a un refrany:"Mai, mai més".
Com el corb encara convertia en somriure la meva porfídiavaig plantar una cadira tova davant l'au i el portal;i enfonsat al vellut em s'afanyi amb recela descobrir que volia la funesta au ancestralen repetir: "Mai més".
Això, assegut, pensava, encara que sense dir paraulal'au que ara cremava el meu pit amb el seu mirar;això i més coses pensava, amb el cap recolzatsobre el coixí purpuri que la llàntia feia brillar.¡Sobre aquell coixí purpuri que ella agradava d'usar,i ja no farà servir mai més!.
Després l'aire es va fer dens, com si cremés un encensbressolat per serafins de lleu caminar musical."Miserable!-Em vaig dir-. El vostre Deu aquests àngels dirigeixcap a tu amb el filtre que a Leonor et farà oblidar!¡Beu, beu el dolç filtre, ja Leonor oblidaràs! ".Va dir el corb: "Mai més".
"Profeta!-Vaig cridar-, ser malvat, profeta ets, diable alat!De l'Temptador enviat o potser una tempestava portar el teu feréstec plomatge fins a aquest erm paratge,a aquesta estatge espectral? ¡Mas t'imploro, digues-me ja,digues-me, t'imploro, si hi ha algun bàlsam a Galaad! "Va dir el corb: "Mai més".
"Profeta!-Vaig cridar-, ser malvat, profeta ets, diable alat!Pel Deu que venerem, pel mantell celestial,digues-li a aquest desventurat si en el Edèn llunyàa Leonor, ara entre àngels, un dia podré abraçar ".Va dir el corb: "Mai més!".
"Diable alat, no parlis més!", Vaig dir, fent un pas enrere;Que la tromba et torni a la negror abissal!Ni rastre del teu plomatge en record del teu ultratgevull al meu portal! Deixa en pau la meva solitud!¡Treu el pic del meu pit i la teva ombra del portal! "Va dir el corb: "Mai més".
I el impàvid corb agosarat encara segueix, segueix posat,en el pàl · lid bust de Pal · que hi ha damunt del portal;i la seva mirada aguilenc és la d'un dimoni que somia,l'ombra la llàntia a terra projecta fantasmal;i la meva ànima, d'aquesta ombra que hi flota fantasmal,no s'ha d'aixecar ... mai més!.

dimecres, 13 de juny del 2012

El Toro es cultura? La meva no, Gràcies!!!!

Abans de la plaça:

És dur però és així, 24 Hores abans d'entrar a la sorra, el toro ha estat sotmès a una tancada a les fosques perquè al deixar-lo anar, la llum i els crits dels espectadors l'aterren i tracti de fugir saltant les barreres, el que produeix la imatge en el públic que el toro és feroç, però la condició natural del toro és fugir NO atacar. Li van penjar sacs de sorra al coll durant hores.El van copejar en els testicles i els ronyons. Li van induir diarrea al posar sulfats en l'aigua que va beure. Tot això és per tal de que arribi feble al rodo i en complet desordre. Se li ha untat greix als ulls per dificultar la seva visió i en les potes se li va posar una substància que li produeix ardor i li impedeix mantenir-se quiet, així el torero no desllueix la seva actuació.


A l'arena:


Després d'uns passis de el torero, sempre vestit de pallasso, arriben els banderillers, les banderilles estan dissenyades per esquinçar, per destrossar els teixits interns, després arriba el picador amb el cavall (que són cavalls que ja no tenen valor) a aquests animals es els posa un peto que suposadament és perquè els toros no els facin mal, en realitat, són petos que simplement serveixen perquè el públic no vegi, els estripis i les ferides que els provoca les banyes del toro. Se segueix amb el toreig, ja amb el toro completament debilitat, i fet merda, així el torero s'assegura que l'animal no li quedin moltes forces i el pugui seguir amb el seu espectacle.El gran final:Quan el toro arriba a aquest estat llastimós, el matador entra a l'arena en una celebració de bravura i masclisme, a enfrontar-se a un toro exhaust, moribund i confundido.La espasa mesura 80cm, li destrossa els pulmons o altres òrgans, molt poques vegades encerta en el cor, de manera que l'animal no mor sinó que agonitza, algunes vegades se li secciona una gran artèria i s'ofega en la seva sang. Per no parlar del gran nombre de vegades que fallen en clavar l'espasa aquests assassins covards. 



Després diuen que això és cultura, mira el que els espanyols li estem ensenyant als països veïns.Que pensessin de nosaltres, que som uns sense cor, que vam gaudir veient agonitzar un animal.


Aquest és el meu punt de vista sobre aquest costum o dicció espanyola.